PSOE, PP i Podemos acorden un Pacte d’Estat per a fer «reformes estructurals» en el Sistema Nacional de Salut

Last modified date

Els que anaven a assaltar els cels se sumen als que ens portaran a l’infern.

El 22 de juliol de 2020 en el Congrés dels Diputats es va escenificar l’acord entre els dos partits que han propiciat la privatització en les últimes dècades a l’estat espanyol (PP i PSOE) i el partit que anava a assaltar els cels, Unidas Podemos. Així, el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar per 256 vots a favor (Podemos i els dels privatitzadors PP i PSOE), 88 en contra i tres abstencions, el Dictamen per a la Reconstrucció de la Sanitat.

Silencis

La privatització no existeix. En un exercici d’equilibrisme polític, la Comissió de Reconstrucció va aprovar un document, de 33 pàgines, en el qual no se cita ni una sola vegada la paraula que defineix el càncer que afecta el sistema de salut: privatització. No hi ha ni una sola referència a les dues vies legals sobre les quals seu la penetració del capital privat en l’assistència sanitària: la Llei 15/97 per a la gestió per empreses privades de la sanitat pública, i l’article 90 de la Llei General de Sanitat (concerts). El manteniment d’ambdues, permet que es continuïn estenent, on el partit de torn decideixi, els centres de gestió privada, al mateix temps que els privats continuaran absorbint, via concerts un de cada 7 euros de la despesa sanitària.

Mesures

Després de la Cimera de la UE en la qual a Espanya se li van adjudicar 140.000 milions d’euros (encara no s’ha explicat a canvi de quines noves retallades i privatitzacions de serveis públics i contrareformes laborals i de les pensions), sorprenentment, el PP va decidir subscriure el document de la Comissió de Reconstrucció amb canvis substancials, òbviament en el camí d’augmentar la privatització. És evident que els diners rebuts tenien, a més de les imposicions que fins avui han ocultat, una condició política de la UE: incloure al PP en el repartiment d’aquests.

A l’espera de les modificacions legislatives que es produeixin, l’acord planteja una «Reforma estructural del SNS», que serà executada pels mateixos partits que han permès i encoratjat la privatització des de 1997. Però necessiten la col·laboració de tots els partits possibles, per a això plantegen un Pacte d’Estat per a «donar estabilitat a les mesures reformadores» que introduiran. Ho diuen Pacte Cajal que té un nom més «neutre» políticament que el d’Abril Martorell, encara que els objectius són els mateixos.

Aquesta reforma serà una nova volta de rosca, aquesta vegada sobre les parts del sistema sanitari que encara es mantenien sota la fórmula de gestió directa pública, introduint la gestió per part d’empreses privades en elles (centres de salut i serveis hospitalaris sobretot). És a dir, posar a la disposició del capital tot servei rendible que quedava encara -en part- fora del dret privat. Més fons d’inversió darrere de les estructures jurídiques que es creuen per a la gestió dels centres sanitaris, només portarà a subordinar encara més els objectius de salut col·lectiva als interessos del lucre privat.

Sota la repetida disculpa del «encotillament» del sistema públic, anuncien l’exploració i aplicació de noves «fórmules jurídiques als Serveis Autonòmics de Salut»; «Dotar a les xarxes i/o centres sanitaris públics de capacitats per a la gestió operativa del seu pressupost, el seu personal, les seves compres i contractes…»; «…fomentar l’assumpció de funcions gestores per part dels professionals»; «reorganitzar els serveis dotant-los d’un nivell adequat d’autonomia…»; per al que precisaran l’«actualització de la legislació sanitària d’àmbit nacional i autonòmic».

Promeses

Es promet «garantir el dret dels residents en residències d’ancians a ser atesos pel SNS», la qual cosa legalment és així en disposar de targeta sanitària, però no s’ha aplicat de facto com ha demostrat l’epidèmia de Covid19; «reforçar l’atenció primària»; «transferir els serveis sanitaris dependents d’Institucions Penitenciàries…»; «eliminar la taxa de reposició d’efectius»; «desenvolupar una xarxa d’hospitals de mitjana i llarga estada… de gestió i titularitat pública» –el que ja sabem en què pot acabar amb les lleis actuals; increments de despesa «destinats a sanitat pública de gestió directa» -el que no garanteix que no vagin a parar a les butxaques privades a través dels concerts; «derogar el decret 16/ 2012» d’ «exclusió sanitària» -el que de ser cert, serà benvingut, però cal entendre que ho fan perquè no afecta el negoci i permet rentar la imatge-. Al mateix temps, s’evita parlar de la creació d’una farmàcia pública alhora que es continua apostant per la «col·laboració públic-privada amb la indústria farmacèutica».

Semblant jugada deteriorarà encara més l’eficàcia de la sanitat i la qualitat de l’atenció, al mateix temps que es disparen les llistes d’espera, per a goig de les assegurances privades. I tot això, malgrat l’evidència que la medicina aplicada repetidament al SNS des de fa dècades, la mercantilització disfressada d’eficiència, ha demostrat ser contraproduent per al pacient, encara que, això sí, un negoci rodó per a fons de capital de risc, bancs i empreses immobiliàries.

Des de CAS estatal, cridem a enfortir les organitzacions locals i a preparar la mobilització en tots els punts possibles de l’estat després de l’estiu, contra aquesta nova agressió i per les reivindicacions de la nostra campanya «Mai més morts evitables, mai més privatització».

Share