Sobre la llei de ràtios d’infermeria

• Per una Llei íntegra, completa i amb garanties de viabilitat.
• Reduir la mortalitat estalviant despesa pública.
• La llei de ràtios torna a abandonar a les persones majors de les residències i centres sociosanitaris.

És conegut de més que un dels factors que més incideixen en l’increment de la mortalitat en els centres sanitaris és l’elevada pressió assistencial que pateixen els i les professionals. També és conegut que això mai li ha importat ni a l’Administració, ni als sindicats subvencionats. Per això, des de temps immemorials l’estat espanyol ha ocupat els llocs de treball de personal d’infermeria per mil habitants més baixos de l’OCDE (5,7 en 2019).

L’any 2013 vam traduir el document «Les ràtios de plantilla d’infermers/es salven vides i retornen als infermers/es al seu lloc al costat del pacient»¹, on es recollia la lluita
dels sindicats a Califòrnia (primer estat a aprovar una llei de ràtios, en 1999, després d’anys de mobilitzacions). Una lluita sindical que va permetre un increment de les plantilles (al voltant de 80.000 llocs de treball nous en 8 anys) i la reducció de la despesa hospitalària en reduir-se els efectes adversos, reingressos, etc.

Califòrnia. La Llei de Ràtios de Plantilla Segura d’Infermeria va necessitar d’anys de lluites per a ser aprovada i està en vigor des de 1999, fent-se efectiva en totes les UCIs al gener de 2004, malgrat els continus esforços de la indústria hospitalària per derogar-la. Els seus efectes han estat l’augment de la qualitat en l’atenció al pacient i la selecció i conservació de personal als hospitals de Califòrnia (el número de personal d’infermeria es va incrementar en un 30%).

L’aplicació de les ràtios ha demostrat ser rendible. A Califòrnia es van reduir els costos als hospitals, en rebaixar la despesa en personal temporal d’infermeria i en hores extres, disminuir la rotació de personal i escurçar l’estada hospitalària, així com en millorar les cures als pacients.

També l’estat de Victòria (Austràlia) té regulació sobre aquest tema, ja que va adoptar les ràtios personal d’infermeria-pacient en 2000, havent experimentat un increment del 24,1% en personal d’infermeria en actiu.

La situació a l’Estat espanyol és d’absoluta vulnerabilitat i falta de seguretat. Es donen situacions quotidianes en torns de nit i dies festius d’un/a infermer@ a càrrec de 18 pacients² en hospitalització i és bastant habitual treballar amb més de 2.000 en atenció primària, producte de la visió curtterminista de gerents i polítics, centrats en l’estalvi immediat i el compliment dels objectius economicistes.

D’altra banda, s’ha disparat el nombre d’universitats privades, mentre que milers de professionals formats amb diners dels nostres impostos en les públiques, no troben treball estable, i molts acaben emigrant per a cobrir les necessitats dels països més rics d’Europa. La jugada perfecta, nosaltres els formem, ells s’estalvien les despeses de formació i després se’ls emporten.

Las ratios en California desde 2004

Estas son las ratios mínimas. Los hospitales deben incrementar sus plantillas en función de las necesidades de sus pacientes.

És en aquest context, sense mobilitzacions de cap mena, quan s’està tramitant en el Congrés la «Llei de ràtios d’infermeria»³, que suposa un avanç respecte al caos actual, però que considerem insuficient i parcial, per diversos motius:

• Estem per una llei de ràtios per a totes les categories sanitàries (metges/ses, fisioterapeutes, matrones, auxiliars d’infermeria…), com a única manera de garantir un sistema de cures adequat. La parcialització i el corporativisme són el principal entrebanc per a crear un sistema sanitari de qualitat.
• Falten molts serveis que no queden regulats expressament (urgències, paritori, pediatria, etc.).
• No estableix amb claredat, si serà aplicable a tots els torns, incloses les nits i festius. 
• A atenció primària s’estableix un màxim de 1.500 pacients, la qual cosa en zones rurals és directament un despropòsit. Falten per especificar molts aspectes en AP. 
• Es retarda 1 any des de la seva aprovació l’establiment de ràtios per al Sector Sociosanitari, el més necessitat de regulació donat el caos existent, com s’ha demostrat amb la massacre de les residències.
• Deixa en mans dels propis serveis d’inspecció de les CCAA el control de l’acompliment. Quant a això, emfatitzem que l’administració pública sempre ha estat qui més ha incomplert la normativa aboral en aspecte tan importants com la temporalitat i precarietat de les plantilles. Per això, la seva implementació exclusivament a partir d’aquests organismes ens produeix incertesa i desconfiança.
• S’estableix un termini de 18 mesos perquè els centres sanitaris i sociosanitaris notifiquin el compliment de les ràtios infermeres mínimes establertes.
• Deixa en suspens l’aplicació de la Llei en estats d’alarma, excepció, lloc, emergència i catàstrofes.
• Finalment, si ho comparem amb Califòrnia, on la ràtio en plantes d’hospitalització és 1:5, aquí s’estableix «com a regla general» en 1:6, podent augmentar-se fins a 1:8.
• A Califòrnia en UCI és 1:2, aquí s’incrementa a 1:3 en coronàries. 
• A reanimació post-quirúrgica, que a Califòrnia és 1:2, aquí s’estableix en 1:3.

Des de CAS defensem que l’aprovació de lleis sense mobilització dels interessats (personal d’infermeria i pacients) ens fa dubtar del seu desenvolupament real. No és el primer cas de lleis «progressistes» que després no són aplicades íntegrament. Així tot, es plantegen diversos dubtes:

• No existeix memòria econòmica que garanteixi el seu compliment. La creació de 100.000 llocs d’infermeria podria rondar els 3.500 milions €, difícil en un context de reducció d’ingressos públics. 
• Podria venir acompanyada d’una possible retallada de la dotació d’auxiliars d’infermeria i de personal no sanitari.
• Realització de mitjanes entre el nombre de pacients i el número total de personal d’infermeria.
• Actualment les borses estan pràcticament buides en molts punts de l’estat. Hi haurà personal d’infermeria per a cobrir les necessitats que es creuen?
• Garanties d’aplicació. El control de l’acompliment queda en mans de la pròpia Administració.
• Se n’oblida, de nou, dels grans perdedors de la crisi del  Covid: els nostres majors internats en residències, que ja van patir la massacre de la primera onada, en ser exclosos de l’assistència sanitària, tornen a ser oblidats. No és de rebut que sigui normal l’existència de residències de majors
  en les quals la ràtio personal d’infermeria:interns sigui de 1:100 o fins i tot residències que en plena pandèmia no han disposat de personal d’infermeria o de medicina, i es posposi un any l’establiment de ràtios per al sector sociosanitari. El govern «més progressista de la història» i el líder que anava a assaltar els cels, abandonen de nou els nostres majors.
• Queden molts supòsits sense establir en la Llei.

Referències

1. A Califòrnia les organitzacions d’infermers/es la CNA (Califòrnia Nurses Association –Associació d’Infermers de Califòrnia) i el NNOC (National Nurses Organizing Committee –Comitè Nacional Organitzador d’Infermers) han aconseguit un augment espectacular de plantilla, gràcies a la Llei de Ràtios d’Enfermer@-Pacient (Projecte de Llei 394), en vigor en totes les unitats de vigilància intensiva de Califòrnia des de 2004. https://www.casmadrid.org/docStatic/RatioEnfermeras.pdf
2. https://www.laopiniondemalaga.es/malaga/2016/07/13/enfermera-clinico-renuncia-quedarse-sola/863255.html
3. https://www.congreso.es/public_oficiales/L14/CONG/BOCG/B/BOCG-14-B-6-1.PDF