1r de maig: organitzar la lluita per a col·locar a la vida com a prioritat social

Last modified date

La pandèmia per Covid 19 ha actuat com a detonador d’una gegantesca crisi que es venia gestant fa temps. Quinze mesos després del seu inici, malgrat que les seves dramàtiques conseqüències exigeixen posar tots els recursos de la societat al servei de la supervivència col·lectiva, constatem que:

  • L’esclat de la crisi ha augmentat la riquesa dels més rics fins a un 86%, ha deixat sense treball a milions de persones, moltes d’elles sense contracte i per tant sense protecció social de cap mena. L’enfonsament de les condicions de vida ha assolat els barris obrers i col·loca a la vora del precipici, sense cap esperança, a la joventut.
  • També la Covid 19, com totes les epidèmies al llarg de la història, ha colpejat massivament a la classe obrera en la qual s’amunteguen tots els «factors de risc». La situació és encara més dura per a les dones treballadores, en les quals és més intensa la precarietat, les difícils condicions de vida i que a més concentren el treball en el sector de cures a persones més vulnerables davant el risc de contagi.

On viu i treballa el poble s’acumulen els habitatges petits i de mala qualitat, hi ha amuntegament en els transports, l’aire està viciat en els llocs de treball, la gent està esgotada per llargues jornades laborals, abunda la malnutrició, etc,. És aquí on es multiplica el Covid i totes les malalties. I no s’ha fet absolutament res per a millorar una situació que, per contra, empitjora dia rere dia.

  • Totes les decisions de tots els governs, central i autonòmics, totes les emergències i estats d’alarma, han clavat el genoll davant l’altar sagrat de la propietat privada. El mantra secret del negoci del capital abans que la vida s’imposa amb mà fèrria: els acomiadaments són massius, els desnonaments continuen, els talls d’aigua, gas i llum per impagament es continuen produint, el fracàs escolar carrega damunt la joventut i jubilats i pensionistes, víctimes d’un extermini programat en algunes residències, ajuden a sobreviure amb les seves precàries pensions al conjunt de la família.
  • Els Fons de Reconstrucció de la UE, tal com han acordat tots els governs, aniran a parar a la «col·laboració públic-privada», és a dir, a asseguradores privades i grans multinacionals. I aquests milers de milions de diners públics, que pagarem totes com a Deute, arribaran a condició de noves contrareformes laborals i més retallades i privatitzacions de les pensions i serveis públics.
  • Després de la hipocresia dels aplaudiments i les lloances, la sanitat pública continua el seu desmantellament en plena pandèmia, a major glòria del negoci de la privada. Ni un euro de les despeses extraordinàries ha anat a augmentar els recursos públics que ja agonitzaven després de les retallades de 2008 que mai es van recuperar. Tot el contrari. Amb el pretext de la «emergència» s’han adjudicat a dit tot tipus de contractes: rastrejadors, PCRs, vacunes, concertació amb clíniques privades de les gegantesques llistes d’espera, etc.
  • El resultat una altra vegada el paga la classe obrera, és a dir, tots els qui vivim del nostre salari. Mentre les assegurances privades fan el seu particular agost (més de 9.000 milions de facturació en 2020), es dispara la mortalitat evitable per diagnòstics tardans de càncer i altres malalties.

Només qui no tingui ulls o neurones no caurà en el compte que l’immens dolor de les famílies treballadores pels seus morts per Covid i per la destrucció massiva de les seves condicions de vida està sent aprofitat pel gran capital per a omplir-se les mans, encara més, amb diners públics.

I sabem que el pitjor està per venir, quan s’acabin els ERTOs, i la desesperació de milions sigui el brou de cultiu per a més agressions, més retallades i més repressió.

Ja n’hi ha prou de deixar-se enredar amb falses esperances de que les coses canviaran quan governin uns altres. L’exemple de la sanitat és ben clar: la sanitat pública s’enfonsa mentre la privatització avança emparada per lleis com la 15/97, aprovades conjuntament per PP, PSOE, PNB, CiU i Coalició Canària. Els nous, Unides Podem en les seves diferents versions, ERC, Bildu, etc, encara no han fet res per a canviar la situació. A més després d’any i mig de govern «progressista» no s’ha tocat ni la reforma laboral, ni la llei mordassa, ni tan sols «en els seus aspectes més lesius», mentre l’Ingrés Mínim Vital ni tan sols arriba a ser testimonial.

La dolorosa experiència viscuda, i el que se’ns aveïna, ens impedeixen continuar enganyant-nos.

Només la força organitzada del poble pot col·locar les prioritats de la vida per davant dels negocis del capital.

Organitzar la lluita per a recuperar el que és nostre: aquest és l’únic camí.

Share